Avui el matí ha estat il·lusori i per la seva absència l'he hagut de recrear. Me'l he inventat com record que són els matins, amargs, prenent una tassa de café, amb els llençols encara enganxats a les parts del meu cos, fumant, escoltant una cançó depriment,.. Però aquest matí no ha existit, m'he rebelat com feia temps que no ho feia contra el maleït despertador, de res ha servit el seu impertinent pip-pip que avui l'he tornat desobeir. I d'entre la negror de la segona tassa de café ha aparegut la mirada abismal d'aquell qui solia ser temps enrere, d'aquell que creïa mort i enterrat. De la mateixa manera que a Peter Pan se li escapa la seva ombra, la meva avui ha retornat i m'ha mirat amb un somriure sarcàstic. "Però tu no eres mort?" li he dit, i ell m'ha contestat; "No, el que està mort ets tu, jo només sóc absenta". I en aquell moment ha sonat Tom Waits i l'he recordat en el somni d'aquesta nit. He somniat que Tom Waits era un dels meus col·legues i jo no entenia que com era possible que encara no l'hagués vist mai actuar en directe, que podriem montar un concert i fins i tot treure'n profit econòmic. Avui ha estat un dia en que m'he exiliat del dia, en el somni, d'aquest incendi quotidià provocat per l'absurd. I a sobre em ve a visitar un fantasma del passat. Jo no sóc ell, em vull justificar, fa un temps ho era però ja no. El record a ell ple de fúria i grans, la cabellera llarga i la cara més pàlida que un mort. El record com s'enfonyava en els subterranis del bar Ombra, i d'entre les fosques es fumava la verdor de l'herba i s'endinsava en una copa d'absenta. I ha passat molt de temps des de que vaig emprendre el viratge en l'absenta, en que la veu de Tom Waits em cantava la deriva cap al naufragi.
And they all pretend they're orphans and their memory's like a train
You can see it getting smaller as it pulls away
And the things you can't remember tell the things you can't forget
That history puts a saint in every dream.
No m'he acabat la segona tassa de café i ja ha enfosquit, i ara es sent des de la finestra de l'habitació com uns cans als terrats imiten les cançons de Tom Waits i anuncien la pluja i el temporal. Com si el món s'hagués d'acabar Esperava un cop de sort, una fiblada de vent, que m'empenyés a marxar d'aquest, digue'm-ne, somni, però m'ha bastat una mirada des de la negror del café, mirall obscur, per veure'm dia rera dia en la mateixa absurda quotidianitat. Com aquell personatge de tebeo, com en aquella pel·lícula den Bill Murray, com li passa al més comú dels meus contemporanis mortals. Avui el dia ha estat breu però suficient, he recordat el meu pergrinatge en l'absenta, en el somni.I m'ha despertat la mirada intensa d'aquell qui creia mort i enterrat entre les fosques. La mirada de qui m'ha estat vigilant des de les ombres i que em senyala abans d'esclatar a riallades salvatges. Els cans m'anuncien que és hora d'anar-se'n a dormir, aviat caurà la pluja, una estona més i esclatarà el temporal. I les veus de Tom Waits m'empenyen, com a cançons de cuna, cap a un somni del que potser demà aconseguiré despertar. Bona nit, des del somni, amb els peus remullats d'absenta.
Una monotonia que sen's fa agònica alguns cops, i necessària alguns altres. Cerca el teu equilibri.
ResponderEliminarAquesta és una prova de comentari una mica més llarg, per veure si amb aquets hi ha problemes. ;)
ResponderEliminarInquietant figura aquesta que surt dels pòsits de la segona tassa de café. M'has recordat que l'altre dia pensava en una figura semblant. Quan despertes a la vida, quan abandones la innocència de la infantesa (moment biològic: adolescència), l'única ombra que tenim al darrera és la d'un inofensiu infant amb els seus jocs. Per cert, la infància com a absència d'autèntiques decisions lliures. Però quan ja hem caminat una mica per la vida, quan ja tenim 10 anys de llibertat a l'esquena, la nostra ombra esdevé perillosa, s'ha tornat gran, ens jutja.
Lo que me va dur a pensar en això va ser que a vegades dins els sentiments nostàlgics pels primer temps se fonen dues imatges, dos continguts: l’enyorança per la innocència del nin, per la vida a-responsable (no i-rresponsalble), és a dir, sense llibertat real sinó tan sols possible (com diu Kierkegaard al Concepte d’angoixa); i l’enyorança per una vida lliure, responsable, sense passat al darrere, sense res viscut. Alguns diuen que, respecte això segon, el que enyorem son les infinites possibilitats que teníem quan començàvem a viure. Però les possibilitats, en vera, es conserven durant més temps del que un tendeix a pensar (mos donam massa ràpid per perduts); “mai no és massa tard per tornar a començar”. Mentre que la sensació de viure lliurement sense haver viscut res abans... això és el que realment trobem a faltar.
Tot sigui dit, sembla que Nietzsche pensava en un segon naixement que desembocava a una segona innocència. No me queda clar si és això o més bé lo segon lo que apareix més desitjable.
Bién! Benvinguts Nietzsche i Kierkegaard, no sé si em veig capaç de dialogar amb ells però m'agrada que hagin aparegut. M'he quedat amb l'idea d'Inocència i de llibertat. Sobretot amb la d'inocència. La inocència de l'infant, sí, però també l'inocència del que no és culpable, del que no és jutjat. La inocència perduda, el paraís perdut. Perquè perdem aquesta inocència, perquè com bé dius quan traçam un temps de vida ens trobam observats, jutjats pel passat? Observats per qui erem, per la nostra inocència. Em perdut la inocència i és ara aquesta inocència la que ens jutja, la que ens culpa d'haver-la perdut o traicionat.
EliminarEl passat com una càrrega, com un camí ple d'ombres del que hem estat, o del que hem pretengut ser, una ombra que ens persegueix que ens vigila. La pèrdua de la inocència podria ser en certa manera l'entrada en el "Jo", en la responsabilitat de ser un mateix, de responsabilitzar-se d'una identitat. Enyoram la a-responsabilitat de ser sense ser, de ser lliures perquè encara no hem entrat del tot en l'estadi del "Jo". I el "jo" és una construcció feta pel nostre historial, per les nostres experiències passades, per les mirades dels altres (perquè no hi ha jo sense altres). El jo és un relat que assumim com a identitat pròpia, i el fet de responsabiltzar-se d'això que en diem jo, la nostra vida, la nostra identitat, el que assumim com a propi és el que ens pesa. El que ens fa sentir culpables, jutjats continuament per tots els jos que erem o que voldriem haver estat, o que podriem haver estat. L'inocència de l'infant és la llibertat per no responsabilitzar-se del seu propi relat, no ordena les experiències per articular-es en un jo. I en aquesta construcció de la identitat queden sempre residus, pàgines del relat que de vegades em de tornar a rellegir (figures que ens miren) per comprovar si la construcció d'aquest discurs, que diem JO, resulta coherent amb les nostres intencions o expectatives.
Sí, la inocència de l'infant de que parlava Nietzsche, una inocència que ell mateix va assolir amb la seva bogeria final. Nietzsche ja no era Nietzsche, havia estat Zaratustra, Dionís, l'Anticrist, el boig i finalment l'Infant inocent. La llibertat de no haver-se de responsabilitzar de la nostra construcció vital, de ser lliures en ella, de jugar-la, crec que això és la inocència. No conec molt bé el concepte de l'angoixa de Kierkegaard, però així de primeres crec que l'angoixa existencial de la que parla és l'angoixa del Jo, o de Déu (que ve a ser un poc el mateix, el centre cohesionador del nostre relat).
Pot haver-hi una segona inocència? Tots els mites prometen això, des del cristianisme al marxisme, de l'edén al comunisme. La història de l'humanitat es basa en el relat de le pèrdua del paraís, la inocència, per retornar-hi de nou, el paraís. Curiós. Crec que m'he n'he anat un poc per les branques, però divagava un poc i he convidat a Freud i Marx a la conversa. Una segona inocència... sí, mai és massa tard pr tornar a començar, s'hauria de poder arribar a una certa noció de llibertat, però només aproximada, crec ja que el passat, l'historial, ens delata, ens persegueix. Nietzsche va retornar a l'inocència en la bogeria, la resta la retrobam en la mortalitat. Hauriem de pensar, que si el relat "existencial" és el de la recerca del paraís perdut, l'inocència infantil, hi hauria d'haver alguna manera d'assolir-la que no passi per la mort i la bogeria. Potser el seny ilustrat, però aleshores ja no es tracta de retornar a la llibertat irresponsable de la infància, sinó d'assolir la responsabilitat de la llibertat de l'adult. Convertint-nos en esses crítics, aleshores jutges perpetus. I per concluir un poc i arribar a algún port (encara que aquest sigui precari i urgent), davant la impotència d'assolir una nova inocència, ens queda la nostàlgia per aquesta o bé seguir la raó i aprendre a dis-culpar-nos.
Lo de Kierkegaard és molt simple: ell diu que el nin, com que encara no és lliure, no té pròpiament possibilitats, ja que aquestes només les té qui té llibertat per escollir-les; el nin només té una possibilitat, la de la llibertat, i és aquesta possibilitat el que l'angoixa; l'angoixa entrar al món dels adults, de la responsabilitat, l'angoixa haver de començar a escollir. Lo que semblaria és que un cop apareix aquesta possibilitat, si un la capta, l’assumeix com a possible, aleshores se fa ja real; independentment de que un hagi escollit ser lliure o no, un se torna lliure; la a-rresponsabilitat se torna, de sobte, i-rresponsabilitat.
ResponderEliminarSa meva sospita en tot això és si amb s'intent de desfer-mos d'aquest pes des passat que mos jutja no estarem apuntant massa lluny, massa enfora, quan lo que volem és tornar al moment on la llibertat encara era una possibilitat i no una realitat.
Precisament perquè no veig com pugui ser el pas cap a la llibertat un pas lliure, ja que si fos lliure voldria dir que aquesta ja hi era abans, no puc comprendre com alguns, Nietzsche el primer, i després tota una sèrie de "sospitosos", afirmen que el jo, entés precisament com a jo lliure, és una invenció i una creació cultural. D'aquí que la proposta de Nietzsche de tornar a la innocència se m'apareixi com infundada.
L’aparició del jo és un esdeveniment que no hem produït noltros, per tant, és un esdeveniment gratuït. I aquesta gratuïtat, aquesta gràcia, obri a sa pregunta per s’origen de tal donació. La definició que Kierkegaard acabarà donant de subjecte, és a dir, de “jo”, és precisament aquesta: jo no soc jo, tot sol, de manera aïllada, sinó que soc relació amb això altre que m’ha posat, amb l’origen d’aquesta donació de mi mateix. Kierkegaard se refereix a aquesta cosa amb el terme “Déu”.