lunes, 11 de marzo de 2013
jueves, 7 de marzo de 2013
miércoles, 20 de febrero de 2013
Il·lusió
Et veia sempre passejant per allà on la meva mirada et cercava. Et descobries per els laberints on t'esperava o en les estacions desolades en que jo em perdia, també als alts terrats on m'enfilava per si et trobava. Et perseguia i et perdia una i altra vegada, però m'agradava la naturalitat amb la que canviaves de pentinat, vestit, rostre, nom o nacionalitat cada vegada que ens creuavem. No m'importava la manera en que t'evaporaves quan més a prop et tenia, perquè cada vegada més a prop et tenia. Fins a tenir-te al meu davant, a una caricia d'atrapar-te. La teva mirada em paralitzava però et volia tocar. I no et podia tocar, perquè jo no hi era; jo era una il·lusió. Jo no era amb tu, sinó encara cercant-te.
martes, 12 de febrero de 2013
Somni amb Nick Cave
A un auditori hi tocava na PJ Harvey, però a mi ni m'anava ni em venia i vaig sortir a fora a fumar-me un cigarret. Mentre fumava veia un tipo mig amagat entre els arbres que em mirava, portava els cabells llargs i negres, malgrat tenir unes entrades que revelaven la seva avançada edat, i portava un contrabaix a l'esquena; era en Nick Cave. S'acostava cap a mi, sortint d'entre les penombres, procurant que no el vegessin massa, guaitant el cap per vigilar el seu voltant, com encongit, en part pel pes del contrabaix, en part per la seva pretensió d'home camuflat. Em preguntava que tal ho feia la PJ, si feia molt soroll o què. Jo li deia que no ho feia malament, que estava bé, tot i que a mi ja em veia, aquí fora fumant. És clar, és clar, rumiava en Nick Cave. I que s'ha enrollat amb algú, em pregunta de cop. A mi m'agafa despistat i li dic que crec que s'ha enrollat amb un amic meu abans del concert, però no n'estic segur, no hi posaria la mà al foc, vaja. Però en realitat del que no estic segur és que d'això se'n hagi d'assabentar en Nick Cave, que és l'ex de na PJ Harvey, i se'l veu un poc transtornat. En Cave seguia rumiatiu, i afirmava de cop, gairebé amenaçant, que ell faria molt més soroll que na Harvey, que es preparés tothom i aquella mala puta, perquè a base de violins i altres instruments simfònics faria més renou del que s'havia fet mai. I se'n anava esclatant en rialles de malicia i perversitat.
En Nick Cave no exagerava, el seu concert era una bogeria. Feia tant de renou que semblava deixar a tohom en silenci, estorat. Però hi havia alguna cosa estranya en tot allò. En realitat Nick Cave i el Bad Seeds no eren una banda de música, sinó que es descobrien com una banda de pirates, en que en Nick Cave era el seu embogit capità i allò era un assalt. Tothom fugia de l'auditori, campi qui pugui, per salvar-se dels devastadors sons que ens agredien des de l'escenari. Jo m'amagava sota el seients. El concert era només una excusa per fer-se amb un tresor que hi havia a l'escenari. I en Nick Cave ja poseïa aquell tresor, era l'únic que l'importava, i se'n anava desertant de la seva tripulació, els Bad Seeds, als qui abandonava a traició.
Havia sortit de l'auditori, corrents, com havia fet tothom. I em trobava fugint per les muntanyes acompanyat per algun dels meus amics i reductes dels Bad Seeds. No sabia a on haviem d'anar ni que haviem de fer, erem a una illa, com a les bones històries de pirates, i en Nick Cave governava l'illa com un dement. Jo seguia en Warren Ellis, dels Bad Seeds, que semblava saber un poc de que anava la cosa, i deia que ens dirigissim muntanya avall cap a la platja. I quan arribavem a la platja ens trobavem amb el vaixell pirata den Nick Cave i els Bad Seeds s'hi amotinaven, el reduïen, l'atrapaven i li estaven a punt de tallar el cap, per traidor. Però en el moment en que en Warren Ellis alçava l'espasa apareixia, d'entre el boscatge, na PJ Harvey amb un vestit de Cat Woman i rescatava al capità de la seva ressentida banda. Jo no ho entenia massa, no sabia que hi feia na PJ Harvey salvant al seu ex, qui no feia més que parlar malament d'ella, i pretendre superar-la musicalment. Només podia suposar que, malgrat tot, malgrat ser un pervers, un traidor i un dement, ella en el fons l'estimava. Supós que aquest era el vertader tresor den Nick Cave. Fi.
PD: El vídeo és il.lustratiu de com acabava la història, és a dir, després del rescat, després de que ells fugissin, després de que hagin passat els crèdits. El que hi ha després d'un The End.
En Nick Cave no exagerava, el seu concert era una bogeria. Feia tant de renou que semblava deixar a tohom en silenci, estorat. Però hi havia alguna cosa estranya en tot allò. En realitat Nick Cave i el Bad Seeds no eren una banda de música, sinó que es descobrien com una banda de pirates, en que en Nick Cave era el seu embogit capità i allò era un assalt. Tothom fugia de l'auditori, campi qui pugui, per salvar-se dels devastadors sons que ens agredien des de l'escenari. Jo m'amagava sota el seients. El concert era només una excusa per fer-se amb un tresor que hi havia a l'escenari. I en Nick Cave ja poseïa aquell tresor, era l'únic que l'importava, i se'n anava desertant de la seva tripulació, els Bad Seeds, als qui abandonava a traició.
Havia sortit de l'auditori, corrents, com havia fet tothom. I em trobava fugint per les muntanyes acompanyat per algun dels meus amics i reductes dels Bad Seeds. No sabia a on haviem d'anar ni que haviem de fer, erem a una illa, com a les bones històries de pirates, i en Nick Cave governava l'illa com un dement. Jo seguia en Warren Ellis, dels Bad Seeds, que semblava saber un poc de que anava la cosa, i deia que ens dirigissim muntanya avall cap a la platja. I quan arribavem a la platja ens trobavem amb el vaixell pirata den Nick Cave i els Bad Seeds s'hi amotinaven, el reduïen, l'atrapaven i li estaven a punt de tallar el cap, per traidor. Però en el moment en que en Warren Ellis alçava l'espasa apareixia, d'entre el boscatge, na PJ Harvey amb un vestit de Cat Woman i rescatava al capità de la seva ressentida banda. Jo no ho entenia massa, no sabia que hi feia na PJ Harvey salvant al seu ex, qui no feia més que parlar malament d'ella, i pretendre superar-la musicalment. Només podia suposar que, malgrat tot, malgrat ser un pervers, un traidor i un dement, ella en el fons l'estimava. Supós que aquest era el vertader tresor den Nick Cave. Fi.
PD: El vídeo és il.lustratiu de com acabava la història, és a dir, després del rescat, després de que ells fugissin, després de que hagin passat els crèdits. El que hi ha després d'un The End.
jueves, 15 de noviembre de 2012
miércoles, 7 de noviembre de 2012
Un Dilluns qualsevol
Feel the pain of everyone,
Then I feel nothing...
Una dotzena d'alarmes em rescaten del somni, obstinat i capriciós, i m'empenyen furiosament a l'inici de la setmana. Fa dies que no surt de casa, potser setmanes, mesos, que més dóna! I naturalment em fa por trepitjar el carrer com ens fan por les coses que no acostumam a fer. Però avui sóc una persona nova i tots els meus àngels de la Guarda m'han assegurat que no hi ha res a témer, tot està en ordre allà fora.
Al metro tothom va ficat dins la seva bombolla, tothom absorvit per el seus telèfons mòbil, llibres de dubtosa qualitat o cançons que fan el trànsit més suportable. Evidentment jo no sóc menys que ells i m'emparen les cançons dels Smiths. No, la realitat no pot ser tan terrible mentre sonin els Smiths. Sóc un estrany més en un lloc estrany, i així em mir a la gent, estranyat. Les seves vides són un misteri, però al cap i a la fi un misteri bastant simple ja que el més probable és que en aquella hora tots vagin al seu lloc de treball. Poc importa si són oficinistes, funcionaris, prostitutes matineres o mariners d'aigua dolça. Són un misteri simple. Una sopa de lletres, un sudoku. I començo a sentir l'avorriment com em pica a la pell.
Entre aquell escenari d'obscena mediocritat hi ha una dona asseguda amb el cap acotat. Me'n adon que aquella dona ja fa unes quantes parades que no remena ni un pel. Podria ser una borratxa, però sembla més una mare de família. Un sudoku més. Van passant les parades i la dona no es mou. I tots ho sabem, tots la miram desde la nostra bimbolla de protecció. Tots sabem que aquella dona està morta. Encara que ens diguem a nosaltres mateixos que està adormida la veritat és fa evident. I a mi m'entra el pànic.
And now I know how Joan of Arc felt
Now I know how Joan of Arc felt
As the flames rose to her roman nose
And her Walkman started to melt
Oh ...
M'aferr ben fort a les cançons dels Smiths. Jo abastament tenc amb mi mateix com per fer-me càrrec d'un cadàver alié. I jo he d'anar a treballar, i jo a fer-me la manicura, cada..què?. Pensen els altres. Tothom ignora aquell cadàver en un lloc públic. La seva mort ens delata a tots no sabem com actuar davant la vella Parca. Per sort arriba la meva parada i puc escapar d'aquella situació tan angoixant i comprometedora. El carrer no serà tant perillós.
I quan surt dels subterranis sent com es filtren a través de les melodies dels Smiths les sirenes d'ambulàncies, bombers i policies. Quin soroll! Què deu estar passant? Un home encisat per aquella demostració de seguretat ciutadana es posiciona a un racó de la carretera per fer una foto i abans de fer click una ambulància l'atropella. Jo no vull saber res de tot aquell xibarri i me'n vaig xiulant "Bigmouth Strikes again". He fugit de la zona de perill o això és el que em pens. Sota la meva mirada acotada veig que em passa rodolant pel davant la llanta d'un cotxe. I després sent el so d'una frenada i una explosió.
M'enfony a un bar i m'amag dins una tassa de café. No vull saber res del món i maleixo els meus àngels de la Guarda. Procur llegir el diari per saber que passa en el món, però m'espanta i preferesc dedicar-me a resoldre sudockus i sopes de lletres. Sí, aquesta és la meva vocació.
Crec que per avui ja n'he tengut prou de món i que el més prudent seria tornar a casa. Ja no record ni que dimonis hi havia de fer aquí fora. Pel carrer està ple d'indigents demanant almoina però jo faig com si no els vegés. Podrien estar fingint o encara que no ho fessin jo no em puc fer càrrec de tots ells, em dic a mi mateix. I seguesc caminant fins a la boca de metro per una carrer plagat de braços suplicant auxili. La seva miseria em posa nerviós, dispara totes les meves pobreses i inseguretats. I d'entre ells apareix l'infant indi que vivia a una desolada estació d'Agra que em suplicava per un tros de pa. I m'espant i començ a còrrer i em fic dins el metro. I cant mentalment;
Panic on the streets of London
Panic on the streets of Birmingham
I wonder to myself
Could life ever be sane again ?
La dona que tots voliem pensar que s'havia adormit encara volta pels subterranis de Barcelona. Està allà delatant la nostra miseria i ningú gosa fer-se càrrec d'ella. Però és que ningú té la responsabilitat de fer-se càrrec d'ella, perquè no es podia haver mort tranquilament a la seva habitació? Haurien de prohibir les morts en els llocs públics! Bé, supós que d'aquí a la nit algú se'n encarregarà. Jo de mentres faig com si no la vegés i em mantenc ben enfonyat en la meva bimbolla protectora.
Ja tenc ganes d'arribar a casa i per sort visc a Gràcia que com tothom sap és un barri molt hospitalari. No em pertorben els indigents del carrer Asturies, són una part més de l'escenari, de la miseria que necessita tota mediocritat per sentir-se rellevant. No vull saber res de les miseries alienes, només vull arribar a casa i tancar-me durant uns quants anys. Però el carrer Asturies no és tan amable com em fa creure. Impacta al terra, a un pam de nas, un telefon mòbil de darrera generació. Podria ser un regal de Déu però per la violència amb que ha caigut m'estim més no tenir res a veure amb la gràcia diviina. Una dona es posa a cridar, jo no m'inmut i seguesc caminant. M'ha anat d'un pel però estic intacte, més val que arribi ben aviat a casa. Que caiguin objectes és una cosa natural, passa molt freqüentment als barris perifèrics, al Gòtic o al Raval, però no és molt freqüent que passi a un barri com el de Gràcia on si alguna cosa cau del cel ha de ser precisament un mòbil de darrera generació.
Vull sortir d'aquest món miserable, vull tancar-me a casa. Es senten sirenes de fons i els indigents s'arrosseguen aferrats a les meves cames, però estic arribant, ja fallta poc. Una mica més i seré lliure, empresonat en mi mateix. Ja sóc davant la porta de casa, però.. merda! No tenc les claus!!
Then I feel nothing...
Una dotzena d'alarmes em rescaten del somni, obstinat i capriciós, i m'empenyen furiosament a l'inici de la setmana. Fa dies que no surt de casa, potser setmanes, mesos, que més dóna! I naturalment em fa por trepitjar el carrer com ens fan por les coses que no acostumam a fer. Però avui sóc una persona nova i tots els meus àngels de la Guarda m'han assegurat que no hi ha res a témer, tot està en ordre allà fora.
Al metro tothom va ficat dins la seva bombolla, tothom absorvit per el seus telèfons mòbil, llibres de dubtosa qualitat o cançons que fan el trànsit més suportable. Evidentment jo no sóc menys que ells i m'emparen les cançons dels Smiths. No, la realitat no pot ser tan terrible mentre sonin els Smiths. Sóc un estrany més en un lloc estrany, i així em mir a la gent, estranyat. Les seves vides són un misteri, però al cap i a la fi un misteri bastant simple ja que el més probable és que en aquella hora tots vagin al seu lloc de treball. Poc importa si són oficinistes, funcionaris, prostitutes matineres o mariners d'aigua dolça. Són un misteri simple. Una sopa de lletres, un sudoku. I començo a sentir l'avorriment com em pica a la pell.
Entre aquell escenari d'obscena mediocritat hi ha una dona asseguda amb el cap acotat. Me'n adon que aquella dona ja fa unes quantes parades que no remena ni un pel. Podria ser una borratxa, però sembla més una mare de família. Un sudoku més. Van passant les parades i la dona no es mou. I tots ho sabem, tots la miram desde la nostra bimbolla de protecció. Tots sabem que aquella dona està morta. Encara que ens diguem a nosaltres mateixos que està adormida la veritat és fa evident. I a mi m'entra el pànic.
And now I know how Joan of Arc felt
Now I know how Joan of Arc felt
As the flames rose to her roman nose
And her Walkman started to melt
Oh ...
M'aferr ben fort a les cançons dels Smiths. Jo abastament tenc amb mi mateix com per fer-me càrrec d'un cadàver alié. I jo he d'anar a treballar, i jo a fer-me la manicura, cada..què?. Pensen els altres. Tothom ignora aquell cadàver en un lloc públic. La seva mort ens delata a tots no sabem com actuar davant la vella Parca. Per sort arriba la meva parada i puc escapar d'aquella situació tan angoixant i comprometedora. El carrer no serà tant perillós.
I quan surt dels subterranis sent com es filtren a través de les melodies dels Smiths les sirenes d'ambulàncies, bombers i policies. Quin soroll! Què deu estar passant? Un home encisat per aquella demostració de seguretat ciutadana es posiciona a un racó de la carretera per fer una foto i abans de fer click una ambulància l'atropella. Jo no vull saber res de tot aquell xibarri i me'n vaig xiulant "Bigmouth Strikes again". He fugit de la zona de perill o això és el que em pens. Sota la meva mirada acotada veig que em passa rodolant pel davant la llanta d'un cotxe. I després sent el so d'una frenada i una explosió.
M'enfony a un bar i m'amag dins una tassa de café. No vull saber res del món i maleixo els meus àngels de la Guarda. Procur llegir el diari per saber que passa en el món, però m'espanta i preferesc dedicar-me a resoldre sudockus i sopes de lletres. Sí, aquesta és la meva vocació.
Crec que per avui ja n'he tengut prou de món i que el més prudent seria tornar a casa. Ja no record ni que dimonis hi havia de fer aquí fora. Pel carrer està ple d'indigents demanant almoina però jo faig com si no els vegés. Podrien estar fingint o encara que no ho fessin jo no em puc fer càrrec de tots ells, em dic a mi mateix. I seguesc caminant fins a la boca de metro per una carrer plagat de braços suplicant auxili. La seva miseria em posa nerviós, dispara totes les meves pobreses i inseguretats. I d'entre ells apareix l'infant indi que vivia a una desolada estació d'Agra que em suplicava per un tros de pa. I m'espant i començ a còrrer i em fic dins el metro. I cant mentalment;
Panic on the streets of London
Panic on the streets of Birmingham
I wonder to myself
Could life ever be sane again ?
La dona que tots voliem pensar que s'havia adormit encara volta pels subterranis de Barcelona. Està allà delatant la nostra miseria i ningú gosa fer-se càrrec d'ella. Però és que ningú té la responsabilitat de fer-se càrrec d'ella, perquè no es podia haver mort tranquilament a la seva habitació? Haurien de prohibir les morts en els llocs públics! Bé, supós que d'aquí a la nit algú se'n encarregarà. Jo de mentres faig com si no la vegés i em mantenc ben enfonyat en la meva bimbolla protectora.
Ja tenc ganes d'arribar a casa i per sort visc a Gràcia que com tothom sap és un barri molt hospitalari. No em pertorben els indigents del carrer Asturies, són una part més de l'escenari, de la miseria que necessita tota mediocritat per sentir-se rellevant. No vull saber res de les miseries alienes, només vull arribar a casa i tancar-me durant uns quants anys. Però el carrer Asturies no és tan amable com em fa creure. Impacta al terra, a un pam de nas, un telefon mòbil de darrera generació. Podria ser un regal de Déu però per la violència amb que ha caigut m'estim més no tenir res a veure amb la gràcia diviina. Una dona es posa a cridar, jo no m'inmut i seguesc caminant. M'ha anat d'un pel però estic intacte, més val que arribi ben aviat a casa. Que caiguin objectes és una cosa natural, passa molt freqüentment als barris perifèrics, al Gòtic o al Raval, però no és molt freqüent que passi a un barri com el de Gràcia on si alguna cosa cau del cel ha de ser precisament un mòbil de darrera generació.
Vull sortir d'aquest món miserable, vull tancar-me a casa. Es senten sirenes de fons i els indigents s'arrosseguen aferrats a les meves cames, però estic arribant, ja fallta poc. Una mica més i seré lliure, empresonat en mi mateix. Ja sóc davant la porta de casa, però.. merda! No tenc les claus!!
sábado, 3 de noviembre de 2012
Suscribirse a:
Entradas (Atom)