Confessions

Ho he d'admetre, ho he de confessar; sóc un cagadubtes. La primera entrada d'aquest blog ha estat modificada algunes vegades i probablement ho serà altres vegades, i així per la resta de la posteritat. Un text que canvia constantment de forma, com una adolescent inquieta que es canvia cada dos per tres el vestit i el maquillatge, atrapada davant el mirall, preparant-se per assistir a la festa però de qui que s'hagi decidit com presentar-se la festa ja s'haurà acabat. Com el personatge de tebeo del que parlava, el de "Las Calles de Arena", que cada dos per tres revisa el seu equipatge i mai arriba a marxar. La necessitat de lluitar contra l'absurd i caure de ple en l'absurd, disparar contra l'adversitat i que el tir et surti per la "culata".

No em resulta còmode adoptar la posició d'autor, no, no m'agrada. Sóc un personatge de ficció, aquesta és la meva realitat. Entre la veritat i la mentida jo existeixo en els llindars. No, no vull ser un autor, no em sent capaç d'assumir aquesta responsabilitat. Però la realitat es fa imperant, i de la mateixa manera que els pares, professors, en fi, figures d'autor-itat s'han d'encarregar dels infants l'autor s'ha de responsabilitzar del text on existeix el personatge, del seu espai vital. El text és una extensió del meu cos, la seva textura és la de la meva pell, s'eixampla i no escapa dels perills dels camps semàntics, de les ferides ortogràfiques, de les malformacions sintàctiques. Cos de Tità, cos mutilat, pell aparaulada. Sóc un pèssim autor, no he assumit la responsabilitat de fer-me gran, de fer-me càrrec de les meves ficcions. Com un pare o un professor intentant educar a l'infant insolent, com el Capitán Garfio intentant matar a Peter Pan. No, el personatge sempre s'escaparà a l'autor. I l'autor esdevindrà un personatge neuròtic, acabarà rendint-se a la ficció, i, en fi, acabarà convertint-se en personatge. Els infants perduts són ingovernables, no es sotmetran a les ordres de les autoritats.

Hi ha paraules que són com bombes i que esclaten en una immensitat de significats. Paraules que són difícils de manetjar perquè és com si fossin de dinamita o de nitroglicerina. Només tocar-les i em poden fer volar el cervell. Quan he parlat sobre el temporal aquest concepte s'ha escapat a les limitacions que un precari autor com jo és capaç d'assumir. Ho he d'admentre, ho de confessar; em preocupa la temporalitat. M'he escaquejat de la realitat evadint-me entre ficcions i cançons, però la realitat està determinada per la temporalitat. Que la meva pell es sotmet a la textualitat és una realitat, però que la meva existència és sotmet a la temporalitat és una evidència que em resulta difícil acceptar. Em preocupa el temps perquè en ell hi habita la mort, però també la vida. I m'agrada com per el llenguatge la cronologia es pot adherir a la climatologia, i així el temps agafa més força, més densitat, més textualitat, significat. I la tarda esclata com si fos un matí. I les estones van passant fins que arriba el temporal, i el temps es desfà en una tempesta. Des de la meva habitació veig com a fora esclata el temporal i em sent segur, però sé que no em quedarà més remei que creuar-lo.

Escrivia sobre "Las calles de Arena" i poc temps després em vaig llegir "Castillo de Arena" de Frederik Peeters. Aquesta vegada els personatges es queden atrapats en una platja de la que no podenn escapar i el temps es precipita i envelleixen a una velocitat abismal. En qüestió d'hores els infants es fan grans, tots envelleixen, atrapats, i espantats per la inevitable realitat a la que es precipiten; la de la mortalitat. Sé que sovint sóc obscur, però és que així és com han de ser els somnis, així és com es perceben. La seva realitat mai pot ser del tot clara, la seva realitat és tradueix en el nostre relat i sempre hi queden zones obscures, zones que som incapaços de desvetllar, o que no ens atrevim a fer-ho. Em crida l'atenció com en anglés li diuen Sandman al Senyor del Somni, és a dir L'home d'Arena. Com a autor em resulta estressant remoure tots els fils de correspondències que la realitat amaga, com a personatge em resulta fascinant.

A "Las Calles de Arena" estan atrapats en l'absurd, a "Castillo de Arena" en el vertígen del pas del temps. És en ambdos casos que el temporal esdevé el desencadenant del desenllaç. En el primer cas esclatant en una tempesta, en el segón precipitant als personatges cap a la mortalitat, cap al no res. A mi l'absenta em va atrapar en el deliri del somni, somni del que em costa despertar, evadint-me del temporal, és a dir, de la vida i la mortalitat. Des d'aquesta habitació mir al carrer, com s'aproxima la tempesta, un esclat de temps que hauré d'atravessar. I és la meva responsabilitat com a autor fer-me càrrec del somni i del temps. Fer que es puguin compaginar. Construir amb paraules i arena la textura del meu cos que s'eixampla des de la meva pell fins a un lloc, un illa anomenada Niggeroliana, amb els seus castells i carrers d'arensa, amb llacs d'absenta. És la meva responsabilitat com a personatge de ficció posar a prova la veu que m'escriu, la veu que em relata, em delata, embullar-la fins que perdi el nord, fins que es rendeixi a les magnituds del laberint. És la meva responsabilitat entregar-me al somni i al temporal. Entregar-me a la vida i al deliri.