-L'home va crear la solitud. La solitud va inventar a Déu. Déu va fer a l'home. L'home es va inventar la solitud. Etcétera.
-Déu ha mort, la vida és el seu funeral.
-L'home va fer a Déu a la seva imatge i semblança, la de l'absurd i el badall.
-La gràcia divina és un acudit de mal gust.
-Sujeto, Verbo y Predicado fueron a misa a hacer una oración.
-A quien madruga, Dios le ayude...
Uff, que xungo que és lidiar amb la religiò.
ResponderEliminarA mi la religió me la du fluixa, em preocupa més el seu "cabezilla", el que mueve los hilos, el què hi ha darrere el teló.
EliminarCom quedam, l'home va crear o va inventar la solitud?
EliminarNo, és vera, no ha quedat clar. tu què en trobes?
EliminarÉs un doi, però si crea pot ser ja existia abans; mentre que si la inventa, ho fa de bell nou. Seria interesant afirmar que la solitud no ha existit mai abans de l'home, que res en tota la història de l'univers s'ha sentit mai sol. Lo que me recorda Sunshine, sa peli; aquí es malote fa lo que tu dius, se queda sol... davant Déu. L'has vista?
ResponderEliminar