Lo aparente

Lo que parece un mar en calma es en verdad un mar desolado.

Un Dilluns qualsevol

Feel the pain of everyone,
Then I feel nothing... 

Una dotzena d'alarmes em rescaten del somni, obstinat i capriciós, i m'empenyen furiosament a l'inici de la setmana. Fa dies que no surt de casa, potser setmanes, mesos, que més dóna! I naturalment em fa por trepitjar el carrer com ens fan por les coses que no acostumam a fer. Però avui sóc una persona nova i tots els meus àngels de la Guarda m'han assegurat que no hi ha res a témer, tot està en ordre allà fora.

Al metro tothom va ficat dins la seva bombolla, tothom absorvit per el seus telèfons mòbil, llibres de dubtosa qualitat o cançons que fan el trànsit més suportable. Evidentment jo no sóc menys que ells i m'emparen les cançons dels Smiths. No, la realitat no pot ser tan terrible mentre sonin els Smiths. Sóc un estrany més en un lloc estrany, i així em mir a la gent, estranyat. Les seves vides són un misteri, però al cap i a la fi un misteri bastant simple ja que el més probable és que en aquella hora tots vagin al seu lloc de treball. Poc importa si són oficinistes, funcionaris, prostitutes matineres o mariners d'aigua dolça. Són un misteri simple. Una sopa de lletres, un sudoku. I començo a sentir l'avorriment com em pica a la pell.

Entre aquell escenari d'obscena mediocritat hi ha una dona asseguda amb el cap acotat. Me'n adon que aquella dona ja fa unes quantes parades que no remena ni un pel. Podria ser una borratxa, però sembla més una mare de família. Un sudoku més. Van passant les parades i la dona no es mou. I tots ho sabem, tots la miram desde la nostra bimbolla de protecció. Tots sabem que aquella dona està morta. Encara que ens diguem a nosaltres mateixos que està adormida la veritat és fa evident. I a mi m'entra el pànic.

And now I know how Joan of Arc felt
Now I know how Joan of Arc felt
As the flames rose to her roman nose
And her Walkman started to melt
Oh ... 

M'aferr ben fort a les cançons dels Smiths. Jo abastament tenc amb mi mateix com per fer-me càrrec d'un cadàver alié. I jo he d'anar a treballar, i jo a fer-me la manicura, cada..què?. Pensen els altres. Tothom ignora aquell cadàver en un lloc públic. La seva mort ens delata a tots no sabem com actuar davant la vella Parca. Per sort arriba la meva parada i puc escapar d'aquella situació tan angoixant i comprometedora. El carrer no serà tant perillós.

I quan surt dels subterranis sent com es filtren a través de les melodies dels Smiths les sirenes d'ambulàncies, bombers i policies. Quin soroll! Què deu estar passant? Un home encisat per aquella demostració de seguretat ciutadana es posiciona a un racó de la carretera per fer una foto i abans de fer click una ambulància l'atropella. Jo no vull saber res de tot aquell xibarri i me'n vaig xiulant "Bigmouth Strikes again". He fugit de la zona de perill o això és el que em pens. Sota la meva mirada acotada veig que em passa rodolant pel davant la llanta d'un cotxe. I després sent el so d'una frenada i una explosió.

M'enfony a un bar i m'amag dins una tassa de café. No vull saber res del món i maleixo els meus àngels de la Guarda. Procur llegir el diari per saber que passa en el món, però m'espanta i preferesc dedicar-me a resoldre sudockus i sopes de lletres. Sí, aquesta és la meva vocació.

Crec que per avui ja n'he tengut prou de món i que el més prudent seria tornar a casa. Ja no record ni que dimonis hi havia de fer aquí fora. Pel carrer està ple d'indigents demanant almoina però jo faig com si no els vegés. Podrien estar fingint o encara que no ho fessin jo no em puc fer càrrec de tots ells, em dic a mi mateix. I seguesc caminant fins a la boca de metro per una carrer plagat de braços suplicant auxili. La seva miseria em posa nerviós, dispara totes les meves pobreses i inseguretats. I d'entre ells apareix l'infant indi que vivia a una desolada estació d'Agra que em suplicava per un tros de pa. I m'espant i començ a còrrer i em fic dins el metro. I cant mentalment;  

Panic on the streets of London
Panic on the streets of Birmingham
I wonder to myself
Could life ever be sane again ?
 
La dona que tots voliem pensar que s'havia adormit encara volta pels subterranis de Barcelona. Està allà delatant la nostra miseria i ningú gosa fer-se càrrec d'ella. Però és que ningú té la responsabilitat de fer-se càrrec d'ella, perquè no es podia haver mort tranquilament a la seva habitació? Haurien de prohibir les morts en els llocs públics! Bé, supós que d'aquí a la nit algú se'n encarregarà. Jo de mentres faig com si no la vegés i em mantenc ben enfonyat en la meva bimbolla protectora.

Ja tenc ganes d'arribar a casa i per sort visc a Gràcia que com tothom sap és un barri molt hospitalari. No em pertorben els indigents del carrer Asturies, són una part més de l'escenari, de la miseria que necessita tota mediocritat per sentir-se rellevant. No vull saber res de les miseries alienes, només vull arribar a casa i tancar-me durant uns quants anys. Però el carrer Asturies no és tan amable com em fa creure. Impacta al terra, a un pam de nas, un telefon mòbil de darrera generació. Podria ser un regal de Déu però per la violència amb que ha caigut m'estim més no tenir res a veure amb la gràcia diviina. Una dona es posa a cridar, jo no m'inmut i seguesc caminant. M'ha anat d'un pel però estic intacte, més val que arribi ben aviat a casa. Que caiguin objectes és una cosa natural, passa molt freqüentment als barris perifèrics, al Gòtic o al Raval, però no és molt freqüent que passi a un barri com el de Gràcia on si alguna cosa cau del cel ha de ser precisament un mòbil de darrera generació.

Vull sortir d'aquest món miserable, vull tancar-me a casa. Es senten sirenes de fons i els indigents s'arrosseguen aferrats a les meves cames, però estic arribant, ja fallta poc. Una mica més i seré lliure, empresonat en mi mateix. Ja sóc davant la porta de casa, però.. merda! No tenc les claus!!

No va ser precisament un final feliç (microrelat)

–Piu-piu...– Va dir ell.

–Miau!– Concluí ella.

Salvatgisme cívic

Aquest matí quan he sortit de casa un moix negre se m'ha creuat pel davant, un colom s'ha cagat sobre el meu cap i un Chihuaha ha intentat violar-me pel peu. Tanta sort que vivim a una ciutat i als animals els tenim domesticats.

Sentència

Cogito ergo...  BUM!

Una relació etcetèrica

Em vaig enamorar de la teva tristor, m'agradava, i ara estem junts. Però des de que estem junts et veig alegre i feliç, i ja no puc continuar així, ja no ets la mateixa d'abans. Has canviat. Em sap greu però t'he de deixar. I et deixo i et poses a plorar, t'entristeixes i m'arribes de nou al cor. Reconec en les teves llàgrimes a la persona que he estimat. I tornem a estar junts però a tu això et fa feliç, una felicitat que, em sap greu, però no puc suportar. I et deixo, et tornes a entristir, jo em torn a enamorar i etcétera.

Teologia

-L'home va crear la solitud. La solitud va inventar a Déu. Déu va fer a l'home. L'home es va inventar la solitud. Etcétera.

-Déu ha mort, la vida és el seu funeral.

-L'home va fer a Déu a la seva imatge i semblança, la de l'absurd i el badall.

-La gràcia divina és un acudit de mal gust.

-Sujeto, Verbo y Predicado fueron a misa a hacer una oración.

-A quien madruga, Dios le ayude...

niggerolianes

-La pereza me mata, cómo no, lentamente.

-Mis mejores recuerdos me han olvidado.

 -Hogar, dulce ahogar.

-Lo que no me mata me hace más fuerte. A estas alturas ya debería ser o invencible o inmortal.

-Un poeta, un artista, violentamente inspirado, violado por las musas hasta la castración, hasta la impoténcia.

-Comprendió que no era un genio y en ese momento alcanzó la genialidad.

-Al anietzschecer horas deleuze.

Indigència del dia

Avui he davallat de la Lluna concretament al centre de Barcelona ja que havia de fer una sèrie de gestions. Una cartera i unes butxaques forades són més que un símbol, quan es converteixen en una realitat són una putada, una cosa a solucionar. He aprofitat que davallava a la Terra per fer-me amb les coses que necessitava. Fins i tot m'he fet una llista de coses concretes;

-Cartera
-"Tiempo y narración" de Paul Ricoeur
-Decathlon
-Lyotard
-Telèfon mòbil
-Sant Grial
-Menjar

Però a mesura que davallava a la superfície (qui hagi sentit parlar de Baumgartner ho entendrà) m'ha agafat el vertígen, la terrible sensació d'estar fent les coses bé. La sensació de tocar de peus a terra sempre em produeix un estrany vertígen, no sé perquè, deu ser cosa de llunàtics. I he comprés perquè el Senyor K mai pot arribar al Castell. El personatge de Kafka té molt clar que s'ha de dirigir al castell, però hi ha tota una sèrie d'impediments que el desvien constantment de la seva trajectoria. Jo havia de comprar-me una cartera, passar-me per Decathlon, aconseguir un llibre de la biblioteca, creuar les burocràcies de les companyies telefòniques per desfer-me del telèfon de cavernícola, i si em sobrava temps anar a la recerca del Grial. Però sense obssessionar-se. Amb calma.

Però m'he perdut, i una estranya força de detracció m'ha desviat dels meus objectius. Sempre hi ha una força que em desvia dels meus objectius. Siguin els que siguin. Semblant al Senyor K, però molt més interioritzat. És el poder de les Absurdivinitats que regeixen el món real, un poder que fins i tot a algú com jo li és superior. No sóc capaç d'entrar a una tenda, em sent vigilat, em sent estúpid. L'idea de comprar-me una cartera em delata com a algú que no té una cartera en condicions. L'idea de canviar de mòbil em converteix en un primatiu als ulls dels que porten les tendes telefòniques. I és com si els sentís enriure's de mi, des del fons de les tendes, de les coses.  Sempre hi veig uns idiotes tractant-me d'idiota. No puc ser objectiu. Anar a l'objectiu.

L'energia amb la que he davallat a la superfícies es desfà, i em sent un estrany en aquell món dominat per les coses normals. He estat fent voltes pels carrers de Barcelona i el passeig em ransformava amb alguna cosa semblant a un indigent o a un ca. Com si no anés ben vestit per entrar en el món real, però com puc vestir-me adeqüadament si no puc creuar les fronteres que em separen del món real? És la paradoxa de les Absurdivinitats, aquestes entitats que governen el meu transit a través dels dies.

No he pogut fer cap compra, no he trobat el Grial. He retornat a casa desfet, esgotat,  amb l'aspecte d'un ca o d'un indigent. I he obert la nevera i no hi tenia res per menjar. Voldria anar al supermercat però no em sent amb coratge, són massa estímuls a superar. A més m'he passejat tota la tarda per la superfície de Barcelona amb una cartera i unes butxaques foradades, i ara lògicament no tenc un duro.

Encuentros con un escritor

Diu;

–Hola, tú escribes?

–Sí, yo escribo.

–Y sobre qué escribes?

–Yo sobre papel.

Peresa

La meva peresa és la més ambiciosa de les meves ambicions. Somnia amb un imperi on mai hi surt el sol, i sovint l'assoleix. Agafa moltes vegades la forma d'un fantasma, un fantasma fet de llençols que es creix i es multiplica en mil flassades, i em sotmet sota la seva feixugor, immobil. La seva força destrueix totes les activitats que l'ambició ha apunta a la meva agenda. Em provoca una vaga general existencial. Ja no em permet ni pensar, només divagar. Voldria cridar però només puc badallar. Voldria seguir escrivint però ella m'impedeix descriure-la. Com l'amort anula la meva voluntat. Estic emperesonat, i no puc escapar.

Confessions

Ho he d'admetre, ho he de confessar; sóc un cagadubtes. La primera entrada d'aquest blog ha estat modificada algunes vegades i probablement ho serà altres vegades, i així per la resta de la posteritat. Un text que canvia constantment de forma, com una adolescent inquieta que es canvia cada dos per tres el vestit i el maquillatge, atrapada davant el mirall, preparant-se per assistir a la festa però de qui que s'hagi decidit com presentar-se la festa ja s'haurà acabat. Com el personatge de tebeo del que parlava, el de "Las Calles de Arena", que cada dos per tres revisa el seu equipatge i mai arriba a marxar. La necessitat de lluitar contra l'absurd i caure de ple en l'absurd, disparar contra l'adversitat i que el tir et surti per la "culata".

No em resulta còmode adoptar la posició d'autor, no, no m'agrada. Sóc un personatge de ficció, aquesta és la meva realitat. Entre la veritat i la mentida jo existeixo en els llindars. No, no vull ser un autor, no em sent capaç d'assumir aquesta responsabilitat. Però la realitat es fa imperant, i de la mateixa manera que els pares, professors, en fi, figures d'autor-itat s'han d'encarregar dels infants l'autor s'ha de responsabilitzar del text on existeix el personatge, del seu espai vital. El text és una extensió del meu cos, la seva textura és la de la meva pell, s'eixampla i no escapa dels perills dels camps semàntics, de les ferides ortogràfiques, de les malformacions sintàctiques. Cos de Tità, cos mutilat, pell aparaulada. Sóc un pèssim autor, no he assumit la responsabilitat de fer-me gran, de fer-me càrrec de les meves ficcions. Com un pare o un professor intentant educar a l'infant insolent, com el Capitán Garfio intentant matar a Peter Pan. No, el personatge sempre s'escaparà a l'autor. I l'autor esdevindrà un personatge neuròtic, acabarà rendint-se a la ficció, i, en fi, acabarà convertint-se en personatge. Els infants perduts són ingovernables, no es sotmetran a les ordres de les autoritats.

Hi ha paraules que són com bombes i que esclaten en una immensitat de significats. Paraules que són difícils de manetjar perquè és com si fossin de dinamita o de nitroglicerina. Només tocar-les i em poden fer volar el cervell. Quan he parlat sobre el temporal aquest concepte s'ha escapat a les limitacions que un precari autor com jo és capaç d'assumir. Ho he d'admentre, ho de confessar; em preocupa la temporalitat. M'he escaquejat de la realitat evadint-me entre ficcions i cançons, però la realitat està determinada per la temporalitat. Que la meva pell es sotmet a la textualitat és una realitat, però que la meva existència és sotmet a la temporalitat és una evidència que em resulta difícil acceptar. Em preocupa el temps perquè en ell hi habita la mort, però també la vida. I m'agrada com per el llenguatge la cronologia es pot adherir a la climatologia, i així el temps agafa més força, més densitat, més textualitat, significat. I la tarda esclata com si fos un matí. I les estones van passant fins que arriba el temporal, i el temps es desfà en una tempesta. Des de la meva habitació veig com a fora esclata el temporal i em sent segur, però sé que no em quedarà més remei que creuar-lo.

Escrivia sobre "Las calles de Arena" i poc temps després em vaig llegir "Castillo de Arena" de Frederik Peeters. Aquesta vegada els personatges es queden atrapats en una platja de la que no podenn escapar i el temps es precipita i envelleixen a una velocitat abismal. En qüestió d'hores els infants es fan grans, tots envelleixen, atrapats, i espantats per la inevitable realitat a la que es precipiten; la de la mortalitat. Sé que sovint sóc obscur, però és que així és com han de ser els somnis, així és com es perceben. La seva realitat mai pot ser del tot clara, la seva realitat és tradueix en el nostre relat i sempre hi queden zones obscures, zones que som incapaços de desvetllar, o que no ens atrevim a fer-ho. Em crida l'atenció com en anglés li diuen Sandman al Senyor del Somni, és a dir L'home d'Arena. Com a autor em resulta estressant remoure tots els fils de correspondències que la realitat amaga, com a personatge em resulta fascinant.

A "Las Calles de Arena" estan atrapats en l'absurd, a "Castillo de Arena" en el vertígen del pas del temps. És en ambdos casos que el temporal esdevé el desencadenant del desenllaç. En el primer cas esclatant en una tempesta, en el segón precipitant als personatges cap a la mortalitat, cap al no res. A mi l'absenta em va atrapar en el deliri del somni, somni del que em costa despertar, evadint-me del temporal, és a dir, de la vida i la mortalitat. Des d'aquesta habitació mir al carrer, com s'aproxima la tempesta, un esclat de temps que hauré d'atravessar. I és la meva responsabilitat com a autor fer-me càrrec del somni i del temps. Fer que es puguin compaginar. Construir amb paraules i arena la textura del meu cos que s'eixampla des de la meva pell fins a un lloc, un illa anomenada Niggeroliana, amb els seus castells i carrers d'arensa, amb llacs d'absenta. És la meva responsabilitat com a personatge de ficció posar a prova la veu que m'escriu, la veu que em relata, em delata, embullar-la fins que perdi el nord, fins que es rendeixi a les magnituds del laberint. És la meva responsabilitat entregar-me al somni i al temporal. Entregar-me a la vida i al deliri.

Temporal

A "Las Calles de Arena", de Paco Roca, un dels personatges que està atrapat en aquell, digue'm-ne, somni li demostra al protagonista la seguretat i la certesa de saber com escapar. Diu que porta molt de temps allà, en aquell estrany hotel, atrapat, però que a la fi se'n anirà. Cada matí es prepara per emprendre el viatge, té apuntat a una llista tot el que li fa falta portar a l'equipatge; la bruixula, el mapa, la llanterna, etcéctera. Però una vegada ha enllestit l'equipatge li assalta el dubte, realment ha preparat tot allò necessari per marxar? I desfà l'equipatge per tornar-lo a preparar, i així li passen els dies i els anys, com en aquella pel·licula den Bill Murray on cada dia succeeix el mateix, com al més comú dels meus contemporanis mortals. Un dia una fiblada de vent s'emporta la seva elaborada llista pels carrers, fora de l'habitació, i a ell no li queda més remei que marxar sense l'equipatge preparat, "no consentirà que la seva llista s'escapi abans que ell", diu mentre parteix amb decissió. Això o que la vida és el que et passa mentre fas altres plens, i tants d'etcéteres més.

Avui el matí ha estat il·lusori i per la seva absència l'he hagut de recrear. Me'l he inventat com record que són els matins, amargs, prenent una tassa de café, amb els llençols encara enganxats a les parts del meu cos, fumant, escoltant una cançó depriment,.. Però aquest matí no ha existit, m'he rebelat com feia temps que no ho feia contra el maleït despertador, de res ha servit el seu impertinent pip-pip que avui l'he tornat desobeir. I d'entre la negror de la segona tassa de café ha aparegut la mirada abismal d'aquell qui solia ser temps enrere, d'aquell que creïa mort i enterrat. De la mateixa manera que a Peter Pan se li escapa la seva ombra, la meva avui ha retornat i m'ha mirat amb un somriure sarcàstic. "Però tu no eres mort?" li he dit, i ell m'ha contestat; "No, el que està mort ets tu, jo només sóc absenta". I en aquell moment ha sonat Tom Waits i l'he recordat en el somni d'aquesta nit. He somniat que Tom Waits era un dels meus col·legues i jo no entenia que com era possible que encara no l'hagués vist mai actuar en directe, que podriem montar un concert i fins i tot treure'n profit econòmic. Avui ha estat un dia en que m'he exiliat del dia, en el somni, d'aquest incendi quotidià provocat per l'absurd. I a sobre em ve a visitar un fantasma del passat. Jo no sóc ell, em vull justificar, fa un temps ho era però ja no. El record a ell ple de fúria i grans, la cabellera llarga i la cara més pàlida que un mort. El record com s'enfonyava en els subterranis del bar Ombra, i d'entre les fosques es fumava la verdor de l'herba i s'endinsava en una copa d'absenta. I ha passat molt de temps des de que vaig emprendre el viratge en l'absenta, en que la veu de Tom Waits em cantava la deriva cap al naufragi.

And they all pretend they're orphans and their memory's like a train
You can see it getting smaller as it pulls away
And the things you can't remember tell the things you can't forget
That history puts a saint in every dream.

No m'he acabat la segona tassa de café i ja ha enfosquit, i ara es sent des de la finestra de l'habitació com uns cans als terrats imiten les cançons de Tom Waits i anuncien la pluja i el temporal. Com si el món s'hagués d'acabar Esperava un cop de sort, una fiblada de vent, que m'empenyés a marxar d'aquest, digue'm-ne, somni, però m'ha bastat una mirada des de la negror del café, mirall obscur, per veure'm dia rera dia en la mateixa absurda quotidianitat. Com aquell personatge de tebeo, com en aquella pel·lícula den Bill Murray, com li passa al més comú dels meus contemporanis mortals. Avui el dia ha estat breu però suficient, he recordat el meu pergrinatge en l'absenta, en el somni.I m'ha despertat la mirada intensa d'aquell qui creia mort i enterrat entre les fosques. La mirada de qui m'ha estat vigilant des de les ombres i que em senyala abans d'esclatar a riallades salvatges. Els cans m'anuncien que és hora d'anar-se'n a dormir, aviat caurà la pluja, una estona més i esclatarà el temporal. I les veus de Tom Waits m'empenyen, com a cançons de cuna, cap a un somni del que potser demà aconseguiré despertar. Bona nit, des del somni, amb els peus remullats d'absenta.