viernes, 26 de octubre de 2012
Salvatgisme cívic
Aquest matí quan he sortit de casa un moix negre se m'ha creuat pel davant, un colom s'ha cagat sobre el meu cap i un Chihuaha ha intentat violar-me pel peu. Tanta sort que vivim a una ciutat i als animals els tenim domesticats.
martes, 23 de octubre de 2012
Una relació etcetèrica
Em vaig enamorar de la teva tristor, m'agradava, i ara estem junts. Però des de que estem junts et veig alegre i feliç, i ja no puc continuar així, ja no ets la mateixa d'abans. Has canviat. Em sap greu però t'he de deixar. I et deixo i et poses a plorar, t'entristeixes i m'arribes de nou al cor. Reconec en les teves llàgrimes a la persona que he estimat. I tornem a estar junts però a tu això et fa feliç, una felicitat que, em sap greu, però no puc suportar. I et deixo, et tornes a entristir, jo em torn a enamorar i etcétera.
domingo, 21 de octubre de 2012
Teologia
-L'home va crear la solitud. La solitud va inventar a Déu. Déu va fer a l'home. L'home es va inventar la solitud. Etcétera.
-Déu ha mort, la vida és el seu funeral.
-L'home va fer a Déu a la seva imatge i semblança, la de l'absurd i el badall.
-La gràcia divina és un acudit de mal gust.
-Sujeto, Verbo y Predicado fueron a misa a hacer una oración.
-A quien madruga, Dios le ayude...
-Déu ha mort, la vida és el seu funeral.
-L'home va fer a Déu a la seva imatge i semblança, la de l'absurd i el badall.
-La gràcia divina és un acudit de mal gust.
-Sujeto, Verbo y Predicado fueron a misa a hacer una oración.
-A quien madruga, Dios le ayude...
niggerolianes
-La pereza me mata, cómo no, lentamente.
-Mis mejores recuerdos me han olvidado.
-Hogar, dulce ahogar.
-Lo que no me mata me hace más fuerte. A estas alturas ya debería ser o invencible o inmortal.
-Un poeta, un artista, violentamente inspirado, violado por las musas hasta la castración, hasta la impoténcia.
-Comprendió que no era un genio y en ese momento alcanzó la genialidad.
-Al anietzschecer horas deleuze.
-Mis mejores recuerdos me han olvidado.
-Hogar, dulce ahogar.
-Lo que no me mata me hace más fuerte. A estas alturas ya debería ser o invencible o inmortal.
-Un poeta, un artista, violentamente inspirado, violado por las musas hasta la castración, hasta la impoténcia.
-Comprendió que no era un genio y en ese momento alcanzó la genialidad.
-Al anietzschecer horas deleuze.
viernes, 19 de octubre de 2012
Indigència del dia
Avui he davallat de la Lluna concretament al centre de Barcelona ja que havia de fer una sèrie de gestions. Una cartera i unes butxaques forades són més que un símbol, quan es converteixen en una realitat són una putada, una cosa a solucionar. He aprofitat que davallava a la Terra per fer-me amb les coses que necessitava. Fins i tot m'he fet una llista de coses concretes;
-Cartera
-"Tiempo y narración" de Paul Ricoeur
-Decathlon
-Lyotard
-Telèfon mòbil
-Sant Grial
-Menjar
Però a mesura que davallava a la superfície (qui hagi sentit parlar de Baumgartner ho entendrà) m'ha agafat el vertígen, la terrible sensació d'estar fent les coses bé. La sensació de tocar de peus a terra sempre em produeix un estrany vertígen, no sé perquè, deu ser cosa de llunàtics. I he comprés perquè el Senyor K mai pot arribar al Castell. El personatge de Kafka té molt clar que s'ha de dirigir al castell, però hi ha tota una sèrie d'impediments que el desvien constantment de la seva trajectoria. Jo havia de comprar-me una cartera, passar-me per Decathlon, aconseguir un llibre de la biblioteca, creuar les burocràcies de les companyies telefòniques per desfer-me del telèfon de cavernícola, i si em sobrava temps anar a la recerca del Grial. Però sense obssessionar-se. Amb calma.
Però m'he perdut, i una estranya força de detracció m'ha desviat dels meus objectius. Sempre hi ha una força que em desvia dels meus objectius. Siguin els que siguin. Semblant al Senyor K, però molt més interioritzat. És el poder de les Absurdivinitats que regeixen el món real, un poder que fins i tot a algú com jo li és superior. No sóc capaç d'entrar a una tenda, em sent vigilat, em sent estúpid. L'idea de comprar-me una cartera em delata com a algú que no té una cartera en condicions. L'idea de canviar de mòbil em converteix en un primatiu als ulls dels que porten les tendes telefòniques. I és com si els sentís enriure's de mi, des del fons de les tendes, de les coses. Sempre hi veig uns idiotes tractant-me d'idiota. No puc ser objectiu. Anar a l'objectiu.
L'energia amb la que he davallat a la superfícies es desfà, i em sent un estrany en aquell món dominat per les coses normals. He estat fent voltes pels carrers de Barcelona i el passeig em ransformava amb alguna cosa semblant a un indigent o a un ca. Com si no anés ben vestit per entrar en el món real, però com puc vestir-me adeqüadament si no puc creuar les fronteres que em separen del món real? És la paradoxa de les Absurdivinitats, aquestes entitats que governen el meu transit a través dels dies.
No he pogut fer cap compra, no he trobat el Grial. He retornat a casa desfet, esgotat, amb l'aspecte d'un ca o d'un indigent. I he obert la nevera i no hi tenia res per menjar. Voldria anar al supermercat però no em sent amb coratge, són massa estímuls a superar. A més m'he passejat tota la tarda per la superfície de Barcelona amb una cartera i unes butxaques foradades, i ara lògicament no tenc un duro.
-Cartera
-"Tiempo y narración" de Paul Ricoeur
-Decathlon
-Lyotard
-Telèfon mòbil
-Sant Grial
-Menjar
Però a mesura que davallava a la superfície (qui hagi sentit parlar de Baumgartner ho entendrà) m'ha agafat el vertígen, la terrible sensació d'estar fent les coses bé. La sensació de tocar de peus a terra sempre em produeix un estrany vertígen, no sé perquè, deu ser cosa de llunàtics. I he comprés perquè el Senyor K mai pot arribar al Castell. El personatge de Kafka té molt clar que s'ha de dirigir al castell, però hi ha tota una sèrie d'impediments que el desvien constantment de la seva trajectoria. Jo havia de comprar-me una cartera, passar-me per Decathlon, aconseguir un llibre de la biblioteca, creuar les burocràcies de les companyies telefòniques per desfer-me del telèfon de cavernícola, i si em sobrava temps anar a la recerca del Grial. Però sense obssessionar-se. Amb calma.
Però m'he perdut, i una estranya força de detracció m'ha desviat dels meus objectius. Sempre hi ha una força que em desvia dels meus objectius. Siguin els que siguin. Semblant al Senyor K, però molt més interioritzat. És el poder de les Absurdivinitats que regeixen el món real, un poder que fins i tot a algú com jo li és superior. No sóc capaç d'entrar a una tenda, em sent vigilat, em sent estúpid. L'idea de comprar-me una cartera em delata com a algú que no té una cartera en condicions. L'idea de canviar de mòbil em converteix en un primatiu als ulls dels que porten les tendes telefòniques. I és com si els sentís enriure's de mi, des del fons de les tendes, de les coses. Sempre hi veig uns idiotes tractant-me d'idiota. No puc ser objectiu. Anar a l'objectiu.
L'energia amb la que he davallat a la superfícies es desfà, i em sent un estrany en aquell món dominat per les coses normals. He estat fent voltes pels carrers de Barcelona i el passeig em ransformava amb alguna cosa semblant a un indigent o a un ca. Com si no anés ben vestit per entrar en el món real, però com puc vestir-me adeqüadament si no puc creuar les fronteres que em separen del món real? És la paradoxa de les Absurdivinitats, aquestes entitats que governen el meu transit a través dels dies.
No he pogut fer cap compra, no he trobat el Grial. He retornat a casa desfet, esgotat, amb l'aspecte d'un ca o d'un indigent. I he obert la nevera i no hi tenia res per menjar. Voldria anar al supermercat però no em sent amb coratge, són massa estímuls a superar. A més m'he passejat tota la tarda per la superfície de Barcelona amb una cartera i unes butxaques foradades, i ara lògicament no tenc un duro.
Encuentros con un escritor
Diu;
–Hola, tú escribes?
–Sí, yo escribo.
–Y sobre qué escribes?
–Yo sobre papel.
–Hola, tú escribes?
–Sí, yo escribo.
–Y sobre qué escribes?
–Yo sobre papel.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)